11 de gener de 2011, 14:30 hores, 6962 m.

11 de gener de 2011, 14:30 hores, 6962 m.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Noticies de l'Ecuador

Bona tarda Catalans i Catalanes!!!!!

L'hora de l'Aconcagua ja s'acosta i des de Quito sembla que ja poguem veure el seu cim....
Nosaltres hem passat un Nadal ben diferent amb patalons i màniga curta tot prenent una caipirinha al costat de l'arbre de Nadal!!!!

Fa quatre dies que hem tornat de les Islas Encantadas, Las Galàpagos!!!!!!! i, ufff!!! què explicar-vos.... Realment són encantades de veritat.
Hi ha una veritable comunió entre animals i humans. Per tot arreu hi ha animals que vistos des d'aquí ens semblarien rars, exòtics, difícils de veure i menys imaginar de compartir espais com ara, la sorra de la platja, l'aigua d'un tros de caleta, el sender volcanic d'un tros d'illa, un petit vaixell, etc...

Realment, fins que no poses els peus en aquestes illes no perceps el que realment són i signifiquen. Fins i tot en el mateix aeroport i viuen iguanes terrestres!!! Tranquilament observen els avions i els passatgers carregats amb les seves maletes com si fós una cosa ben quotidiana i familiar per elles. DE fet, realment ho és.

Hem tingut la sort d'anar-hi a una època poc turística i hem pogut disfrutar molt de les diferents illes. Lleons marins, ossos marins, iguanes terrestres i marines, patiazules, patirojos, tortugues, dofins, mantes i un llarg llarg llarg etc... Realment, era com estar en un circ gegant dels animals!!!!

Vam estar tots els dies en un petit vaixell amb només 6 persones més. Teníem un guia per nosltres sols, Ja que a Galapagos no pots anar sense guia, és obligatori. Tot estar molt controlat encara que, el nostra guia era molt crític amb la gestió que es feia de les illes des del Govern de Quito.
Per nosaltres ha estat una experiència brutal, inimaginable abans de posar els peus en aquest petit tresor que encara queda en aquest planeta tant castigat per l'ésser humà.


Per altre banda dos dies abans de marxar a Galàpagos vaig intentar coronar el mític Chimborazo. La muntanya més alta del món des del centre de la terra.
Abans de fer camí cap a aquest colós em vaig estar informant amb guies que havia conegut en altres muntanyes i també amb un amic de la cosina de l'angi que, és suis i fa de guia aquí a Sud Amèrica. Tots em van dir que la muntanya estava molt carregada de neu i que feia dies que no havien pogut superar la barrera dels 5.800 msnm dagut al alt risc d'allaus. També em van advertir de que sobretot anés amb un guia, ja que és una muntanya bastant traidora pel que fa a l'orientació en alguns punts i on, hi ha una aresta d'hores i hores d'ascenció on no veus el final. Per tan, una caiguda anant sol allà, és mortal. Vaig contectar amb una guia El Marco Aza i vam fer camí cap allà.
És una zona remota de l'Ecuador i amb prou feines vam poder arribar al primer refugi amb 4x4 de tanta neu que hi havia. Estava tot tapat i nevava amb força.
A les 5 de la tarda en posàvem a dormir amb molt poques esperances de poguè empendre el camí. Com si fós un miracle a les 10h de la nit ens vam llevar i tot estava estrellat. No feia vent i el fred era suportable. A les 11h començàvem l'ascenció. Només ens trobàvem nosltres 2 i una expedició Americana en tota la muntanya. Al ser dos ràpidament els vam avançar i a les 4 de la matinada ja estàvem al vell mig a l'aresta a uns 5.800 msnm. Ascendíem a molt bon ritme i el cel era un espectacle ja que molt aprop hi ha el volcà Tungurahua que estar en erupció. Doncs bé, els gasos que expulsa fan una reacció a l'atmosfera anomenats "Duendes" els quals semblen ben bé com potens llamps però que per contra, no fan cap mena de soroll. És un efecte visual ben curiós.
A les 5h de la matinada vam arribar al punt crític. 5.900 msnm. La neu de sobte havia canviat d'estat. Ens enfosàvem moltíssim "ja que obríem traça" i feia una soroll de buidor sota nostra que feia molt mala espina. Vam avançar uns metres més amunt, placa de vent, el Marco no les tenia totes i després de discutir-ho una estona i d'estar inmòbils contemplant el nostra voltant vam decidir fer marxar enrere i no arriscar-nos més.

En el descens vam topar amb el Americans que anaven força enderrerits i on dos d'ells ja havien fet marxa enrere. Els vam advertir del perill i vam continuar el descens. Una vegada a baix el Marco em va explicar que aquella zona era molt crítica pels allaus i que hi havien hagut diversos accidents mortals.

No va poder ser. El gran Chimborazo ens va oferir un món màgic durant part de l'ascenció però també, ens va avisar de que aquell no era el dia per coronar-lo.

Allà estarà, esperant que algun altre dia poguem posar els nostres peus al seu cim.

Bon Nadal a tots de part nostre

Un abraçada i un petó pel Rumb!!!!!
l'album de fotos:
https://cid-69df6859d7fd4c94.photos.live.com/play.aspx/%C3%80lbum%5EJ%202?Bsrc=Photomail&Bpub=SDX.Photos


11 de desembre de 2011

Què tal Gringos!!!!!!!!!!!

A la fi, m'he assentat davant l'ordinador per posar-vos al corrent de les novetats muntanyils de la Cordillera Norte Andina.
Bé, per començar, dir-vos que estem molt bé, el temps ens acompanya bastant i he pogut assolir tots els objectius que m'havia proposat abans d'empedre aquest viatge.
Primer de tot, vam passar un parell de dies a Quito per acostumar el cos a l'alçada, ja que Quito estar a 2800 msnm. i on vam visitar el centre infantil Tierra de Hombres on l'Angi havia estat fent un projecte i on tornarà quan marxi a l'Aconcagua. Estar ubicat en un barri pobre a la zona oest elevada de Quito. Quan els nens et veuen, ets com una ràfega d'aire fresc per ells. T'ho volen ensenyar tot, que juguis a tot amb ells, en fi que els hi donguis una mica d'amor, aquest amor que a molts d'ells els hi manca. Una visita molt profitosa per conèixer una mica més del país i la seva gent i per descobrir com s'ho fan les encarregades del centre per poder-se gestionar. Després d'aquests dies vam marxar a Mindo una petita localitat dintre una reserva natural, amb boscos tropicals i boniques cascades on hi ha la possiblitat de practicar esports d'aventura a l'estil Ecuatorià, o sigui, sense una seguretat massa garantida.....hehehehe!!!!! i on també vam poder observar colibrís i un fascinant món de papallones!!!!

Al retornar a Quito, ja tenia les muntanyes ficades al cap i l'endemà m'encaminava cap al meu primer Nevado Ecuatoriano. Va ser el Rucu Pichincha de 4627 msnm. Va ser un dia emboirat al cim (com acostuma a passar a totes les muntanyes altes de l'Ecuador), però sense vent (cosa d'agraïr). Vaig coincidir amb uns francesos que s'aclimataven per fer també altres muntanyes més altes i també, amb algun que altre autòcton els quals em van posar al dia de les aus de la zona!!!! Vaig arribar al cim sol on vaig disfrutar d'una horeta de tranquilitat entre núvols, una mica de mal de cap (cosa normal en aquesta alçada) i avall. A l'hora de dinar ja era a casa (a Quito. Mare Angi's house), ja que aquest volcà queda a tant sols 8 Km. de la capital!!!!!
L'endemà barbacoa familiar a Cumbayà i em la vista posada en el pròxim objectiu.


A les 8h del matí marxàvem de Quito (aquí anem a dormir a les 22h i a les 7h ja estàs en peu, és un altre ritme). Havíem de travessar tot Quito, de nord ( que és on vivim) fins al sud, que és on hi ha l'estació principal i on també i viu la gent més pobre i on és més perillós anar. El viatge de nord a sud en taxi dura una horeta (imagineu-vos lo gran que és Quito) ja que nosaltres no vivim al nord del tot. Una vegada a l'estació i havent pagat els 7$ al taxista (no ens va estillar!!!), vam agafar un bus (loco bus) fins a Machachi, o almenys aquesta era l'intenció ja que estaven arreglant la carretera i no hi havia enlloc el cartell amb el nom de la població i el del bus tampoc ens ho va dir. Quan ho vam descobrir ja ens havíem passat tres pobles. Para el bus al mig de la carretera i espera que en passi un altre. La sort, passen molts busos (cada 5 min.) i que paren allà on veuen gent que els aturi, ja sigui al mig de la carretera com a davant de casa seva (quins folls). Bé, arribats a Jambelí que és al costat de Machachi vam agafar un altre bus i per camí empedrat vam arribar a El Chaupi. Lloguem una camioneta i ens atansem fins al Parqueadero de La Virgen (punt de partida de l'Ascenció als Illinizas).

Un cop allà a 3800 msnm. ens posem en marxa direcció al refugi dels Illinizas. 2 hores i mitja de caminada on l'angi es troba bastant malament per l'alçada. Arribem al refugi situat a 4700 msnm. i ens trobem amb una petita cabanya de 3 x 7 on la cuina també estar dins aquest espai i on som unes 20 persones entre guies, clients, els del refu i nosaltres 2. El refugi no té llum i sopem entre la claror de les espelmes. Ens posem a dormir a les 7h de la tarda enmig d'una forta olor de truita de riu fregida. Pràcticament no podem dormir pel mal de cap dagut a l'alçada. A les 5'30h del matí em llevo, esmorzo, (els esmorzars sempre content fruita i suc de fruita natural, mmmmmm!!!) preparo els estris i em poso en marxa. Objectiu cim de l'Iliniza Nord a 5126 msnm. El dia de moment és prou bo, fa poc vent i sembla que el sol vulgui despuntar amb força. Cosa errònia perquè a la 1/2h de sortir estar tot tapat i fot un vent de por. La ruta resegueix una aresta que surt des del coll dels 2 Illinizas fins al cim, amb alguns passos de II una mica compromesos però sense més dificultat. Arribo al cim tot sol, estic 1/2 horeta contemplant el magnífic paisatge (es veu el cim del Cotopaxi entre el núvols!!!!!, increïble!!!!), hidratant-me i tirant fotos. Espero que arribi l'altre cordada per no molestar-nos al mig de l'aresta. Quan són a dalt jo tiro avall i en una horeta estic al refugi altre vegada. L'angi ha dormit fatal així que mengem una mica i tirem avall. Allà hem deixat bons coneguts que retrobarem posteriorment.
En 2'5 h estem a El Chaupi on passarem la nit en un petit hostal.

De bon matí sortim direcció al Parque Nacional del Cotopaxi en la mateixa camioneta que ens va portar a la Virgen. Tenim 2 hores de camí, hora i mitja per camí de carro fins a arribar al Parqueadero sota el refugi José Ribas del Cotopaxi. La muntanya és magestuosa, increïble. És enorme, les llegües del galciar baixen fins quasi el refugi. no havia vist mai res semblant. És el volcà perfecte!!!!!!! En 40 min. estem al refugi. Sembla allà mateix però la pujada és forta, estem bastant als, 4800 msnm i anem carregats. Arribem al refu on hi ha unes 30 persones que aquesta nit intentarant fer el cim de la mítica muntanya. Allà ens retrobem amb companys dels Illinizas. Passem la tarda conversant amb guies i companys d'escalada. La veritat és que hi ha molt bones vibracions. Tothom estar nerviós per com estarà la canviant meteo ecuatoriana i si això o el mal d'altura ens permetrà assolir el cim.

Hi ha gent de tot el món, grups de 8 o 9 persones, de 3 o 4, parelles i fins i tot una noia alemanya que viatge sola amb el seu guia.
A les 6h de la tarda ens fem el sopar, acabem de conversar amb un parell de guies els quals em fet una bona amistat i a les 8 anem a dormir. No dormo gens ni mica degut als nervis (aquesta vegada no pas a l'alçada ja que estem ben aclimatats del dia anterior). Sento com la gent es va llevant, els més matiners a les 10, d'altres a les 11 i finalment jo a les 12h de la nit després que un company Irlandès em despertés. Esmorzo, acabo de preparar el material, 1 termo de tè calent, grampons i piolet i amunt. Són la 1 de la nit. Fa vent però el cel estar completament estrellat. Hem estat de sort ja que de les 9 a les 11 de la nit feia molt molt de vent i nevava amb llamps a la vall.
Començo l'escalda i vaig avançant les diferents cordades que van més lentes. Al cap d'una hora arribo al glaciar. El cel s'ha tapat i el vent augmenta. Haig d'anar en compte ja que comencen les esquerdes. Vaig sol, per sota meu veig la llum dels frontals de les diferents cordades i per sobre meu els 3 grups que van al davant. Intento atrapar una de les cordades que va davent meu. Quan ho aconsegueixo, el guia em deixa passar i segueixo amunt seguint l'altre cordada que hi ha per sobre meu. Quan hi arribo estem enmig del glaciar. Inmensos seracs, grans esquerdes i fortes rampes. Decideix-ho seguir darrera seu. D'aquesta manera em sento més segur. A les 4h del matí una cordada de 3 (guia + 2 clients Txecs) que anaven per darrera ens atrapen. Parem tots en una zona segura per fer un tè i jo m'ajunto amb aquesta cordada que van més ràpids direcció al cim.
De moment em sento bastant bé. Estem ja a uns 5500 msnm i només tinc una mica de mal de cap que va i vé segons els esforços que haig de fer, o sigui, que estic força animat per continuar endevant. Parlo amb el guia de la cordada i em diu que calcula unes 2 hores a bon ritme fins el cim. L'únic que ens procupa és el vent cada vegada més fort i el fred que arriba a fer. Em comenta que no és habitual tant fred i amb el vent la senseció encara és més gran.
Seguim endevant i just quan arribem al punt clau de l'ascenció (La Caneleta) trobem la cordada que anava al davant que ha parat a fer un petit descans i a beure un mica de tè de coca calentet. Aquesta part, La Caneleta, era per on passava abans l'antiga ruta al cim i que han hagut de tornar a recuperar degut a la gran quantitat de neu que hi ha a la muntanya i al perill d'allaus en l'altre sector de la ruta normal.
La Caneleta és una petita escalda en neu i gel d'uns 80º d'inclinació i no més de 10 metres d'alçada però que, entre la foscor de la nit, el vent, l'alçada de 5700 msnm que ja les forces no són les mateixes i el gel que hi arriba a haver fot un "cague" de l'òstia!!!!!! Primer va passar la cordada i després jo. Al sortir a dalt vaig deixar el neguit enrere. Ja només ens quedaven un parell de pales de neu bastant empinades i passar per sota d'una paret de gel fantàstica per les seves formes. Tot això ens va portar quasi una horeta més. Un dels companys de la cordada de 3, els quals jo seguia, estava bastant fotut, l'alçada li tenia jurada i s'havien d'anar parant tot sovint perquè queia rendit. A mi ja m'anava bé perquè, no és que tampoc anés gaire sobrat de forces. Quan per fi els 4 vam arribar a dalt ningú havia trepitjat el cim encara, o sigui que tot estava verge deprés de la nevada del vespre anterior. 5897 msnm per nosaltres.

El sol encara no havia sortit. Tot just despuntava una mica de claror. El cim estava cobert de núvols i hi feia molt de vent al igual que fred, uns 12ºC sota zero i amb el vent ja us podeu imaginar. Ha estat la primera muntanya que al arribar al cim em va fer caure alguna llagrimeta. Allà si que l'alçada es notava de debò però, en aquells moments, quan ets al cim, tots el mals se't passen. Ens vam abraçar tots 4, ens vam fer fotos i vam deixar que el vent parlés per nosaltres. Ells van tirar avall i jo vaig decidir quedar-me una estona esperant que s'obrís el cel amb el pas de l'alba i que alguna altra cordada arribés al cim. Després d'uns 20 min. van anar arribant els altres grups i com per art de màgia el cel es va obrir just quan el sol sortia. Eren les 6'30h del matí. La vista, és una cosa que no es pot explicar!!!!!!

Vaig començar el descens juntament amb altres companys passant per La Canaleta, aquest cop avall tot aguantant la respiració i em vaig anar creuant amb altres cordades que encara anaven pujant. Ells ja no van tenir la sort de tenir una finestra al cim. Es va tapar just marxar i ja no es va tornar a obrir en tot el dia. A les 8'45h arribava al refugi, cansat i amb una mica de mal de cap però, al·lucinat pel que acabava de veure i viure. Allà m'esperava l'Angi em lleganyes als ulls encara. Ja tots els que havíem compartit allò formàvem part d'una petita família. A mesura que anaven arribant, comentàvem l'experiència i ens emocionàvem amb allò que havíem realitzat. Vaig dormir una estona, em vaig despedir de tots i vam començar el camí de tornada a Quito, on ens esperaven unes fantàstiques mandonguilles de la mare de l'Angi.

Ara estem apunt d'anar a casament. Demà es casa el cosí de l'Angi. A veure com seran els casaments Ecuatorians.....ai ai!!!!!
Però ja tinc al cap la pròxima escalada. Dilluns toca marxar cap al CHIMBORAZO!!!!!!!! Aquesta vegada aniré amb un guia ja que, amb tothom que he parlat m'ha aconsellat que allà no hi vagi sol. Aquests dies ha nevat molt i fins ahir els guies no van poder arribar fins al cim. Avui continua plovent i segurament nevant a les muntanyes o sigui que la ruta estarà complicada. Tinc la sort que un amic de la cosina de l'Angi és guia professional i hi aniré amb ell. 6310 msnm m'esperen per patir, lluitar, gaudir i emocinar-me, a veure com surt la cosa.

Us enviem molts petons i abraçades per tots. Especialment al Rufito i la Berta que ens cuiden al petit Rumb!!!!!!
També us deixem algunes fotos d'aquests magestuosos volcans.

Per cert, el Tungurahua que estar al costat del Chimborazo a entrat en erupció fa uns dies. Van haver d'evacuar a les poblacions veïnes. A veure què passa i si li puc tirar alguna foto des del Chimborazo!!!!!

Una abraçada ben forta!!!!!

SALUT
ANGI I MARC



1 comentari:

  1. Ànims molta sort i disfruteu al màxim d’aquesta aventura tan apassionant!!!
    Rebem poques noticies vostres.
    Nosaltres per endavant us volem desitjar Bon Nadal i un Bon any 2011.
    Records de tots - Una abrasada
    Joan

    ResponSuprimeix