Claudio sempre ha estimat el cel. Ja de petit, allà a l’Argentina s’embadalia veient els ocells volar. Alguns volaven aprop, buscant menjar o refugi, d’altres, en canvi, pel que li havien dit, volaven durant molt de temps per poder arribar a d’altres terres. Què ràpids debien ser aquests, doncs fugien cada cop que s’apropava el fred, i eren capaços de correr més que el propi hivern.
Al cel no hi ha muntanyes que calgui pujar, ni rius que haguem de creuar sempre pensava el petit Claudio. Imaginava la sensació i el gust que hauria de donar creuar un núbol. Creia que hauria d’esser com acaronar una ploma gegant mentre el vent xiuxiueja coses a les teves oïdes.
Ell sempre mirava al cel badant i tots li deien que era als núbols, tan de bo. Fes-te aviador Claudio, li deia tothom. Però el petit sabia que per fer allò calien encara molts anys i ell no podia esperar. Volia lliscar pel cel ja, sense cap més espera. Així era Claudio, un petit sommiador.
Amb el temps la vida el va portar a fer un llarg viatge, lluny, molt lluny de la seva Argentina, desde el seu Buenos Aires fins a la seva flamant, i també seva, nova Barcelona.
Van passar els anys i tothom va creixer. Però no fou així per al petit Claudio. Un dia, quan li vaig preguntar com la vida l’havia portat a Barcelona Claudio començà una história gairebé amb la mateixa frase que he començat jo avui la meva. Va dir-me Jo sempre he estimat el cel. Després va continuar amb aquella verborrea que tant caracteritza als argentins explicant-me els pormenors de la feina del seu pare, un mecanic, i de com aquest marxava durant mesos lluny de Buenos Aires per qüestions de treball. En aquells moments ell passava hores i hores treballant al taller, sense que ningú sapigués el que feia.
Un dia, quan la seva mare va sortir de casa va escoltar sorolls al taller. Espantada, creient que algú havia entrat a robar va anar ràpida a cridar als veïns. Quan tots eren al carrer esperant al possible lladre ben preparats van veure sortir a en Claudio amb una especie de bicicleta amb ales que es movien.
Esturats tots miraren a en Claudio que pedalejava cada cop més i més fort. Quan de cop i volta, davant de la sorpressa de tothom aquella andrómina va sortir volant. I va volar tan lluny que va creuar l’oceà, fins a possar-se al capdamunt de la Sagrada Familia, on van haver d’anar-lo a buscar els bombers.
En un primer moment vaig possar cara d’estúpid per haver seguit l’inici d’aquella història amb tanta atenció, i vaig maleir a en Claudio per prendrem el pel d’aquella manera. Però després vaig pensar que si la llibertat de l’home volia lliscar pel cel no hi havia millor bicicleta que les ales de l’imaginació, i d’imaginació en Claudio en tenia molta.
Font:http://www.engrup.org/element.asp?id=17091&cat=33
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada